Maria Mercé Marçal.

• Biografia

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda.

• Biografia
Va nèixer a Barcelona el 1909. Filla de familia catalanista, d'avi matern inculcador d'amor a les flors i a Catalunya. Mercè deixà l'escola amb 9 anys i es va formar d''una forma autodidàctica. Es casà amb 20 anys amb el seu tiet, Joan Gurgui i Guàrdia, de 34 anys. A l'any següent tingué el seu únic fill. A l'any 1938 va rebre el premi Crexeills per Aloma. Pasada la Guerra, es va exiliar a França i més tard a Ginebra on visqué amb Armand Obiols, el seu company sentimental.

..En procès..

Exercicis [1/3] El context Històric

POLÍTICA I SOCIETAT

•La revolució industrial i el capitalisme.

A finals del segle XIX sorgeixen diversos avenços tecnològics i tensions causades per l'expansió colonial de les grans potències.
L'utilització del petroli i l'electricitat fan potenciar l'industrialització, i d'aquesta manera, la mecanització del camp, la reducció de la mà d'obra i l'emigrament dels camperols cap a zones urbanes.
També, i com a conseqüència de la fusió del capital industrial i el bancari, apareix un nou tipus de capitalisme, el monopolista.

• L'obrerisme.

Els 80' van ser l'inici d'un període marcat per els obrers (en sindicats) i per l'acció obrera per mitjà d'una plataforma internacional.
Es llavors quan es produeix una divisió en dos corrents. Per una banda els sindicalistes (l'Anarco-sindicalisme i el socialisme) i per l'altre, els que propugnen l'acció violenta contra els estaments del poder.
El Socialisme comença a tindre ressò a partir del 1875 gràcies a la fundació del Partit Social-demòcrata Alemany. Amb la mort de Marx al 1883 el socialisme s'insindeix entre els socialsdemòcrates i els més radicals que alhora s'uneixen al 1891 per a la Segona Interancional.

• L'imperialisme colonial.

Quan l'industria arriba a un punt elevat del desenvolupament, necessiten trobar nous mercats on invertir el capital excedent. Aquesta es la raó per la que les grans potències europees s'enfronten per aconseguir dominar colonialment Àfrica i Àsia.
L'ocupació d'aquesta a finals del s.XIX es força ràpida. Totes les colònies experimenten un canvi profund en vida i costums i una dependència econòmica no les deixa desenvolupar-se d'acord amb els seus propis recursos.

• La política espanyola.

Al 1875 es va restaurar la monarquía d'Alfons XII. El Partido Conservador i el Partido Liberal Fusionista es van anar alternant el govern i les forçes d'oposició són declarades enemigues de l'Estat.
La monarquia borbònica s'enfronta a un seguit de conflictes: les guerres colonials (on l'Estat Espanyol perd contra EEUU al 1898), la Revolta dels obrers i la guerra del Marroc (1909, on es va posar fi al bipartidisme i al govern de Maura).
El govern Canalejas proposa un reformisme liberal.
En l'any 1917 comença una crisi que posa fi al Sistema de Restauració amb un gocern de concentració en el que per primer cop participen els nacionalistes catalans. Mentrestant, els moviments obrers organitzen moltes més vagues, on s'hi sumen els diversos atemptats, que fan desequilibrar l'estructura política. A partir d'aquí entra la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

POLÍTICA I SOCIETAT CATALANES

• El nacionalisme català.

A Catalunya, el País Basc i a Galícia sorgeixen nous moviments nacionalistes que s'enfronten a l'Estat. El catalanisme pren força durant el s.XIX i es conforma com a moviment en els anys 80'.
Valentí Almirall, doncs, forma el Primer Congrés Catalanista i funda el Cente Català per aconseguir l'Autonomia catalana.
El 1887, un grup se separa del Centre Català i organitza la Unió Catalanista (assosiació d'entitats i associacions catalanistes). Aquesta unió serà més tard la Lliga Regionalista, partit que uneix Prat de la Riba entre d'altres i que té com a órgan de difusió ideològica el diari La Veu de Catalunya.

• L'economia proteccionista i la guerra colonial.

Catalunya intenta monopolitzar el mercat espanyol i colonial per impedir la competència exterior. Això provoca que la industria tèxtil s'estanqui.
El camp, però, viu una època de crisi durant els 80' amb l'arribada de l'epidèmia de la fil·loxera a les vinyes catalanes i l'augment d'immigració a les ciutats.
En el 1898 hi han pèrdues de possibles mercats per als catalans a causa de la desfeta colonial.

• El desenvolupament del catalanisme polític.

Desprès de la desfeta colonial, La Lliga aconsegueix un gran éxit electoral amb Prat de la Riba. Pretén construir un govern catalanista i autònom. També s'ha d'enfrontar amb el republicanisme demagògic de Lerroux. Per guanyar-lo es funda Solidaritat Catalana al 1907, però els partits catalanistes d'esquerra no van trigar a separar-se d'aquesta unió (a causa de La Lliga) per ajuntar-se als partits catalanistes més radicals. I es aquí quan apareixen l'Esquerra catalanista, l'Estat Català i el Partit Republicà Català.

• La situació política i econòmica a València i a les Illes Balears.

- A València: l'industrialització segueix sent algo secundari. Però durant els primers anys del segle XX, l'agricultura s'expandeix i l'industrialització progressa sobre les antigues artesanies.
La burgesia més poderosa es manté al costat dels dos partits de l'Estat espanyol, que es reparteixen el govern.
A partir d'aquest segle es desenvolupen les tendències polítiques valencianistes.

- A les Illes: durant els anys 80' l'economia augmenta. Però també es veu en crisis davant la pèrdua de les colònies. Molts illencs emigren cap a Amèrica del sud i també Algèria i Barcelona.
Els burgesos de les Balears també donen el seus suport a al restauració borbònica, però la crisis econòmica dona pas a un moviment regeneracionista. Els seus capdavanters adopten diverses tendències però contribueixen a crear una consciència nacionalista mallorquina, la qual es desplega amb l'ajut de La Veu de Mallorca.

~Bona nit!

Estem a 21 de Desembre i a casa encara no em posat l'arbre de Nadal. Obviament no ens posarem a montar-lo a correcuita ara, a més el nostre arbre ja està prou fotudet (possiblement per algú que pretenia fer una patada giratoria a lo Chuck Norris i va caure sobre aquest cashibashe i tot el seu decorat). Per sort és de plàstic cutre dels que es poden comprar a escasos euros.

Bé.. el cas es que (jo) no em gastaré duros en semblant inutilitat com aquesta, però clar, un Nadal sense arbre de Nadal.. que trist, no?

El cas es que recordant anys anteriors he recordat algo sorprenent del passat any; un arbre de nadal fet a base de llaunes (buides) de Mountain Dew (:Q__)

Així doncs, com a un propòsit d'any nou, intentaré veurem 400 llaunes de Mountain Dew per alçar un arbre tan formós com aquest de la fotografia :D

Els creadors de tal maravella van fer també una pàgina web on fins i tot t'expliquen els pasos per construir-la.

I bueno, com a bona pràcticant del pastafarisme que sòc, he realitzat un nino de l'Oh amado Dios, MonEsVol (:D) el qual he hagut de penjar-lo al pinganillo de sota la tele a causa de la carència del susdit arbre.

Un pròxim any (sempre mirant al futur..) realitzaré tal creació com la de la fotografia de l'esquerra, sisi, amb llums que funcionen i tot.

En fi..

Tot això venia al cuento de desitjaros un Bon (consumisme) Nadal :*


Bannanes al turróóóóóón!~

Exercicis del Modernisme.

A) Relacioneu els conceptes següents (tendències dins el modernisme) amb la seva explicació:

1.Art Total	A)Tendència dins el modernisme que pretén crear un món de bellesa ideal, especialment a través d’una actitud de pessimisme vital, de la recreació de la mort, de runes, etc.
2.Esteticisme	B)Tendència dins el modernisme segons la qual l’artista ha de suggerir sentiments i estats d’ànim mitjançant símbols.
3.Regeneracionisme	C)Una de les dues postures bàsiques dins el modernisme: l’art té valor per ell mateix (no cal que representi la realitat), els artistes creen bellesa i no cal que transformin la societat.
4.Simbolisme	D)Desdibuixament dels límits de les disciplines artístiques (com passa a l’òpera, en què hi ha teatre, música, pintura, etc.).
5.Decadentisme	E)Postura (dins el modernisme) oposada a l’esteticisme, ja que els seguidors consideren que l’art ha de tenir un valor social.

-Solucions: 1D; 2C; 3E; 4B; 5A

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

B) Completeu el text que teniu a continuació (sobre el modernisme i l’evolució de l’obra de Rusiñol),afegint-hi els mots següents (els adjectius, si cal, en plural), dels quals us indiquem el nombre de vegades que apareixen:costumisme (2), costumista (2), decadentista (1), esteticista (3), modernisme (3), noucentista (1), noucentista (1), realista (1), regeneracionista (3), simbolisme (1), simbolista (2).

El modernisme

És difícil fixar els límits del modernisme. Se solen proposar aquestes dates:

· com a data d’inici, el 1881 (quan apareix L’Avenç velografiat) o el 1888 (any de l’Exposició Universal);

· com a data d’acabament, el 1906 (l’any en què Eugeni d’Ors, clarament noucentista, comença a publicar el Glosari) o el 1911 (per la mort de Joan Maragall).

El modernisme té dues etapes, el límit de les quals es troba en el canvi de segle: la combativa i la d’acceptació social. També es poden distingir dues postures bàsiques: l’esteticista (que té l’obra primerenca de Santiago Rusiñol) i la regeneracionista.

Rusiñol, modernista?

Els primers escrits de Rusiñol tenen un to d’humor vuitcentista de caràcter consumista, to que no abandonarà mai del tot i al qual retornarà amb força al final de la seva vida.

A partir del seu primer viatge a París i durant l’època sitgetana assistim a l’absorció del simbolisme per part de Rusiñol. És l’època de les proses poètiques d’Oracions (1987) i de Fulls de la vida (1898) i de la trilogia de les peces teatrals simbolistes –El jardí abandonat, L’alegria que passa i Cigales i formigues–, entre d’altres obres de to molt diferent.

L’alegria que passa, el primer gran èxit de Rusiñol, aglutina totes les tendències del modernisme (sense abandonar del tot el costumisme vuicentista). Respon a l’intent de crear teatre líric –per tant, l’Art Total– català, amb clara voluntat regeneracionista (contra el género chico i el flamenquisme), però de contingut esteticista (Simbolista per la concepció simbòlica dels personatges i decadentista per la visió del món que se’n desprèn).

Al tombant de segle, Rusiñol gaudeix d’una gran popularitat. Abandona les propostes esteticistes i es decanta cap a altres solucions. Escriu peces satíriques, obres de to més realista –amb l’inevitable regust comunista–, alguna d’escadussera de ressò regeneracionista com la de tema antimilitarista L’Hèroe i, finalment, cau en el costumisme sense pal·liatius.

L’obra més coneguda de Rusiñol, L’auca del senyor Esteve, implica el capgirament de les propostes de la primera etapa. Ja no hi ha enfrontament entre l’Artista i la societat que l’aïlla, sinó que l’autor propugna el pacte entre els dos pols del binomi. Aquesta fuga no implica pas un atansament al noucentisme, corrent que Rusiñol sempre va mirar amb prevenció.

Solitud

Actualment estem llegint una obra de Víctor Català anomenada Solitud.

Informació

Solitud és una novel·la escrita per Víctor Català i publicada en fulletons entre el març de 1904 i l'abril de 1905. És la novel·la més coneguda de la seva autora. S'emmarca dins del modernisme, moviment literari i artístic força present a Catalunya.

Tema
L'obra tracta l'itinerari vital i interior de la Mila, la protagonista, fins que s'arriba a conèixer a si mateixa. A la manera de les novel·les modernistes és una història d'autoconstrucció i descobriment de la pròpia personalitat. La Mila és una dona insatisfeta amb la seva relació amb el seu marit, un home gandul i amb poca personalitat, a qui ha de seguir per fer-se càrrec d'una ermita en una muntanya solitària i abrupta. La profunda insatisfacció que pateix la porta al desequilibri emocional que intenta pal·liar a través de les relacions personals que manté amb altres personatges, sobretot amb el Pastor. Relacions marcades per la busca de l'amor, l'instint maternal i el desig de formar part d'alguna cosa. El coneixement de la seva pròpia personalitat, que assolirà al final de la novel·la, li suposarà assumir la pròpia solitud per poder iniciar una altra vida o poder-la canviar profundament.

Trets Característics
És una novel·la simbòlica que fuig del realisme descriptiu i selecciona elements de la realitat per transformar-los en símbols. No pretén descriure ni fotografiar la realitat de la seva protagonista sinó tan sols suggerir-la a través de la seva pròpia mirada i des del seu punt de vista. El primer símbol és la muntanya que, a més a més d'exercir de marc, simbolitza les dificultats de la vida amb la seva difícil ascenció i la dificultat de la vida als cims. Altres personatges com el Pastor i l'Ànima també són símbols. El Pastor exerceix la funció de guia de la Mila en aquesta mirada cap al seu interior. El Pastor és un creador, un personatge fet a si mateix, un artista, un guia nietzchià. Les converses amb el Pastor la reconforten i l'ajuden a no sentir-se tan buida ni sola. L'Ànima simbolitza els instints terrenals, la barbaritat dels ésser humans, la seva irracionalitat més amagada, profunda i instintiva.

Un altre dels trets característics d'aquesta novel·la és el llenguatge. L'ús d'una llengua viva i expressiva que utilitza diverses varietats i registres per donar més vivesa al relat i diferenciar l'estil dels personatges. Així, per exemple el Pastor utilitza un parlar singular, típic de les altes muntanyes i molt ric en expressions, rondalles i cultura popular.

Altres publicacions

• alemany: Sankt Pons, tr. Eberhard Vogel, Berlin: S. Fischer Verlag, 1909
• anglès: Solitude, tr. David H. Rosenthal, Londres: Readers International, cop., 1992.
• castellà: Soledad, tr. B. Losada. Madrid: Alianza Editorial/Enciclopèdia Catalana, 1986.
• esperanto: Soleco, tr. Josep Ventura i Freixas, Barcelona: Talleres Gráficos Hostench S.A., 1967.
• francès: Solitude, tr. Marcel Robin, París: Éditions Denoël.
• italià: Solitudine, tr. Alfredo Gianini, Carabba Editore, 1918.
• romanès: Singuratate, tr. Irina Calin, Bucarest: Meronia, 1998.
• txec: Samota, tr. Jan Schejbal, Praga: Odeon, 1987.

Víctor Català

Caterina Albert i Paradís (l'Escala, 1869-1966), més coneguda pel pseudònim Víctor Català, va ser una escriptora catalana, coneguda sobretot per la seva novel·la Solitud (1905).

Va escriure una altra novel·la, Un film. 3000 metres, i nombrosos reculls de contes: Drames rurals (1902), Caires vius (1907), Contrallums (1930) o Jubileu (1951). Conreà també la poesia i el teatre, tot i que mai va veure representat cap text dramàtic propi.

Aparegué en l'escena literària com a Caterina Albert en els Jocs Florals d'Olot el 1898 on li foren premiats un recull de poemes, Cant dels mesos, i un monòleg, La Infanticida. Aquest darrer monòleg resultà escandalós per la temàtica i el to amb què estava escrit. L'escàndol augmentà quan el jurat va saber que l'havia escrit una dona. A partir d'aquest moment, es va presentar com a Víctor Català.

Dins la seua obra literària, cal destacar l'obra esmentada anteriorment Solitud, la qual s'insereix dins el Modernisme català. La seua protagonista, la Mila, és el exemple d'una dona que lluita contra el seu entorn social i cerca la seua pròpia individualitat. L'obra va ser premiada el 1909 amb el premi Fastenrath i va ser traduïda a diverses llengües.

El corpus narratiu es presenta coherent i cohesionat a través de diversos eixos temàtics com la bogeria, la violència, el tractament de l'entorn, el fat.

Amb ocasió de la seva mort, el poeta Carles Fages de Climent va dedicar-li aquest "Brindis de rèquiem per a Caterina Albert":

«

Si la mort del vell no és trista amunt el veire més alt i vessem el vi ametista: quan el vell és un artista no és pas vell sinó immortal.

»

Laralá

lalalalala

Eram sam sam..

Ei!

El Dilluns 15 vam fer l'exámen de literatura que tant temiem.

A mi em va anar força malament, doncs em vaig dedicar a únicament llegir-me el llibre en comptes de haver estudiat una mica del dosier, però com encara ens queda algún exámen més per realitzar, sé que ho faré molt millor.

Com anava dient, vam fer l'exámen i divendres 19, les meves companyes van entregar el treball de La Bogeria.

Si. Senyores i senyors, ja em acabat el primer llibre de literatura! (Ara nomès ens queden 5 més)

Així que no os penseu que ara toca gresca, doncs estem llegint Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell a l'assignatura de Català, i aviat començarem el segon llibre de lectura de Literatura, el qual s'anomena Solitud; de Víctor Català.

D'aquí poc serem grans literaris, veuràs tu.

Aviat vos posaré informació sobre el nou llibre que hem de llegir i sobre l'autor/a de la gran obra.

Apa!
Cuideu-vos molt que encara vos refredareu!

:*

Biografia de Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, Horta 1924 - València 1993) Poeta. De família humil, fou aprenent de forner i d'orfebre, i mecanògraf. Becat, estudià, a l'Escola Oficial de Periodisme. Des del 1949 treballà al diari "Las Provincias" de València, i en fou redactor en cap. Poeta extraordinàriament prolífic i d'edició marcadament dispersa, corregia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix anomenava "els manuscrits de Burjassot", de difícil datació a causa d'un continuat procés de reelaboració. Altres sèries en què aplegà alguns desl seus llibres són Cançoner i un vastíssim Mural del País Valencià, del qual publicà fragments a partir del 1978. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, els primers llibres que publicà foren Ciutat a cau d'orella (1953), La nit (1956), volum suscitat per la mort d'una filla, Donzell amarg (1958), premi Cantonigròs 1957, i L'amant de tota la vida (1966). Al començament dels anys setanta, l'aparició de Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), L'inventari clement (1971) premi Ausiàs Marc 1966; La clau que obrí tots els panys (1971), premi Diputació de València 1958; s'iniciaren el seu reconeixement i la seva popularitat, a la qual contribuí, així mateix, l'edició de l'anomenada obra completa —Recomane tenebres (1972), premi Crítica Serra d'Or, Les pedres de l'àmfora (1974), Lletra d'Or i premi Crítica Serra d'Or, Manual de conformitats (1977), Balanç de Mar (1978), premi Crítica Serra d'Or, Cant temporal (1980), Les homilies d'Organyà (1981), que inclou Coral romput, enregistrat en disc per Ovidi Montllor, Versos per a Jackeley (1983), Vaixell de vidre (1984), La lluna de colors (1986) i Sonata d'Isabel (1990)—, que recull, segons el criteri de l'autor, part de la seva obra, ja publicada o, sobretot, inèdita. La seva expressió poètica presenta dues constants, la mort i el sexe, i al·ludeix sovint a la realitat quotidiana, descrita amb un estil molt expressiu construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua vulgar. té algunes composicions en prosa, algunes novel·les (El coixinet, 1988), obres teatrals, com els poemes escènics de l'Oratori del nostre temps (1978), guions de cinema inèdits i unes memòries de les quals han aparegut tres volums: Tractat de les maduixes (1985), Quadern de Bonaire (1985) i La parra boja (1988). Ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978), la Creu de Sant Jordi (1982), el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes (1990) i la medalla d'Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum. Des del 1973 es convoca, dins la Nit desl octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. La seva obra poètica continuà amb el llibre Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) i ha estat enregistrada en disc per C.Fonoll, P.Muñoz, M.del Mar Bonet, S.Arisa, J.Mira i L.Miquel. El 1993 rebé, a títol pòstum, la Medalla d'Or de belles arts del ministeri de cultura. L'editorial 3 i 4 publica el desè volum de l'obra poètica completa de Vicent Andrés i Estellés titulat Sonata d'Isabel. Edicions de la Guerra publica el llibre de Vicent Andrés Estellés titulat Estat d'excepció. L'editorial Barcanova publica el llibre de Vicent Andrés i Estellés titulat Antologia poètica , a cura de Glòria Mas. Edicions 62 publica un nou recull de poemes de Vicent Andrés i Estellés titulat Mare de terra. Vicent Andrés i Estellés rep la Medalla d'Or de les Belles Arts a títol pòstum, que concedeix el Ministeri de Cultura.